dimecres, 18 d’agost de 2010

Dissabte 14 d'agost - últim dia i marxa cap a casa

Escric dimecres 18 d'agost, abans d'anar al concert dels meus nebots que toquen a les festes de Gràcia amb Stukat del Bolet. Deia, doncs, que transcric (i refaig, com sempre) el que vaig anar escrivint durant el viatge de León cap a casa...

Dissabte 14 d'agost - 18.55 h - Aeroport de León
Ara sí, ja he facturat l'equipatge que genitlment l'Olga m'ha acabat d'acomodar Torno una mica més carregada del que vaig marxar, amb més coses de les que comptava.

Aquest matí he fet el meu comiat a León (per aquesta vegada), primer passejant fins al centre i tornant amb l'oruga (últim viatge!) i després amb l'Olga, que hem anat al Cubilete, un turonet que està just al centre geogràfic de Mèxic. All¡a dalt hi haun Crist gros-gros, turistes de tota mena i un munt de llocs per menjar arrengleradets a les vores del camí empedrat. Hem esmorzat a ca la tia Vicky uns guisadets amb tortilles fetes amb blat de moro negre. Hem gaudit d'una vista magnífica, sota unes gotes i un cel força ennuvolat.

De baixada hem parlat de possibles plans de futur per a la col·laboració UDL - UVic, que pinten bé però que caldrà treballar un projecte amb cara i ulls, a veure què podem aconseguir.

Tornant d'allà hem passat a buscar una maleta que l'Olga m'ha ofert per refer l'equipatge que jo havia fet (puc facturar 2 bultos de 23 kg cada un) i hem anat a una lavanderia a veure quan pesaven. Encara hem hagut de tornar a casa de l'Olga a buscar-ne una altra, però al final ho hem aconseguit.

Llavors sí, hem anat a la festa de presentació de 3 anys del fill de la Fanny. Tot molt familiar i el menjar, no podria ser d'una altra manera, boníssim.
Un últim tequila, compres d'última hora (les flors de jamaica de la Ruth!) i cap a l'aeroport.

Al final he facturat 24+22 kg, però no m'han posat cap problema. M'he canviat de roba i he repetit, per enèsima vegada a l'Olga, que me la pasé muy pero que muy bien i que moltes gràcies.

22.15 h - avió León a DF
Encara no hem sortit, però ja som a l'avió. De moment, una hora de retard sota la pluja amb un cel força negre.
Finalment no he donat el telèfon de Castell a l'Olga per a que els avisi que demà diumenge arribo més tard del que els vaig dir (50 minuts més) i per tant no els podrà avisar. Jo ha ho sabia això que l'avió del DF a BCN sortia més tard, però no hi he pensat fins que entràvem a l'aeroport de León. Miraré de connectar-me via internet al DF. O també puc enviar un sms, a veure si l'Àngels o l'Óscar el reben i s'estalvien quasi una hora més d'espera del que és necessari.

A la sala d'espera per a embarcar a León he començat a parlar amb un senyor molt atent, que viu al DF però ve a fer unes classes a la Universitat de Guanajuato una vegada a la setmana. De primer li he preguntat perquè no entenia res del que deien per megafonia i com sempre que faig una cosa nova, estava insegura de què calia o quan calia fer-ho. Mica en mica ens hem anat agafant una mica més de confiança i entre la seva experiència i el meu neguit hem creat un petit lligam que ha fet que compartíssim experiències d'altres viatges i la seva capelina sota la pluja per entrar a l'avió. Tot un encant, gràcies!

22.20 h - avió DF a Barcelona
I quan penses que acaba una aventura... evidentment, en comença una altra!

A l'avió León-DF la meva companya de l'esquerra ha resultat ser també un altre personatge encantador. Hem xerrat, ella va a Brasil a veure la seva filla i la seva neta d'un any i mig que viuen allà, i amb qui es connecten per skype (potser ha estat la primera àvia que fa canguros virtuals!). Quan hem baixat, s'ha esperat a que em donessin l'equipatge de mà que no havia pogut pujar a l'avió perquè és ben petit, aquest trasto, i m'ha acompanyat a fer el trànsit fins que hem sabut on havíem d'embarcar cadascuna. Ens hem separat: jo he anat a intentar-me connectar (a canvi d'un capuccino de l'Strarbucks, que no he aconseguit) i ella a anat al Duty free... i ens hem tornat a trobar! Intercanvi d'e-mails: si torno a León he promès escriure-la. Me n'enrecordaré?

Quan he arribat a la porta 60 (la meva), ja quasi tothom havia passat, o sigui que l'abordatge ha estat ràpid i tranquil, però no he tingut més temps de fer res al llarg del meu trànsit pel DF.

Ara són les 10.20 h i ja sóc a l'avió de DF a Barcelona. Sembla que no viatjarà ningú al meu costat! O sigui que tinc finestra i passadís, dos seients per sencerets per a mi... per tant el dormir serà més fàcil.
Per vosaltres que sou a Catalunya, ja són les 5.20 h de la matinada. Arribo, finalment i teòrica, a les 5 de la vostra tarda. Més d'onze hores de vol. Confio en l'efectivitat dels sms que he enviat...

6.37 h, hora mexicana, encara
Nit intermitent, sempre amb la intenció dels ulls tancats i la flassada sobre (trobo que dins dels avions sempre fa fred). jem sopat i he vist una de les dues pelis que ens oferiran. Com era d'esperar, no pas massa bona.

La resta del temps fins ara, buscant una bona posició per descansar. Realment no tenir a ningú al costat m'ha anat molt bé. M'acabo de despertar i recordo el que estava somniant...

En algun moment de les últimes hores hem hagut de creuar-nos amb la sortida de sol. Ara, malgrat moltes finestres encara baixades, podem veure la claror i fora. I xafardejo una mica la catifa de núvols que hi ha sota nostre.

8.54 h, segueixo amb hora mexicana
El camp de núvols s'ha esclarissat i ara tenen aquestes formes de trossos esparracats de cotó fluix. Suposo que estem travessant la península, però no identifico absolutament res.

Xulo, això sí. Camps, petits pobles, muntanyetes, carreteretes, rius...

De dimecres 18 d'agost, des de Cal Ros
Quan acaba un viatge?

Quan baixes de l'avió i et retrobes amb gent que has saludat quan hi entraves?

Quan truques per dir "ja sóc aquí, ara espero les maletes", mentre el teu nebot Andreu es pregunta si et reconeixerà després d'un mes de no veure't?

Quan has recollit les maletes i les has carregades en un carretó que llisca bé, amb el somrís a punt perquè saps que t'esperen a l'altre costat de la porta?

Quan finalment travesses la porta i et sents protagonista d'un espectacle, amb un públic que només té ulls per aquell que reconeix?

Quan veus l'alegria en els ulls dels que t'han vingut a buscar, criden, treuen la llengua o saluden amb la mà?

Quan finalment els abraces i reparteixes petons exterioritzant l'alegria que t'omple de retornar a ser entre ells?

Quan carregues les maletes al cotxe?

Quan... quan... quan s'acaba?

Sigui com sigui, s'acaba... i ja està (quasi) tot dit!

dimarts, 17 d’agost de 2010

Prèvia al final del viatge

Sé que dec al blog i a toooots els seus seguidors la crònica del final del viatge a Mèxic d'enguany.

Però els compromisos familiars, socials i, vaja, en general personals, no m'han permès encara posar-m'hi.

Sapigueu que ja sóc a la meva terra i que estic molt i molt bé, contenta de ser aquí i ja superada la nostàlgia de la marxa de Mèxic, de les coses i la gent, que es queden enrera, sinó amb mi...

Aviat us arribaran, si és que realment les espereu, les notícies de com ha acabat tot. Tot i que, com deia Asimov a Fins i tot els Déus... "no hi ha finals feliços en les històries, només moments d'impàs..." (no recordo exactament la cita, l'hauré de buscar!)

dissabte, 14 d’agost de 2010

Uiiii!

D'ahir em vaig de deixar de dir una cosa ben important.

Com que aquí em tracten tan i taaaan bé, no paren de dir que què més vull... doncs els vaig agafar la paraula i, la fantàstica i meravellosa Fanny, la dona dels impossibles, em va aconseguir, per a que no ho hagués d'anar a buscar jo, uns caballitos (els gotets allargats amb els que es prenen el tequila), paper picat (amb el que guarneixen les cases/restaurants mexicans per a les festes), un joc de la loteria mexicana i llavors de blat de moro no transgènics ni tractats (encàrrec especial de l'Inda i que em sembla que ha fet ballar bastant el cap de la Fanny).

Moltes gràcies!!!

divendres, 13 d’agost de 2010

Divendres 13 d'agost - últim dia sencer a León

El dia ha començat amb una trucada a Castell, on he pogut ultimar detalls amb l'Àngels, parlar amb l'Andreu (10 segons...) i amb els pares i acomiadar-me de la Leonor, que si no ara, aviat ja serà de tornada cap a casa seva.

Cap a quarts de deu m'ha passat a buscar l'Olga i hem anat a esmorzar quesadillas i gorditas amb diferents guisats, en un lloc que ens va explicar en Ricardo i que era molt i molt bo.

Després hem anat a firar-me un parell de pantalons més (és que estan mooooolt bé de preu!) i hem passat per les oficines de formació internacional, on m'he pogut acomiadar d'en Ricardo, la Tere (una alumna del seminari que resulta que és la seva mare), l'Arturo-vicerector i  Don Arturo-rector. A tots ells els he fet arribar ninusaures per a que em recordin.

Finalment, hem tornat a sortir (amb l'Olga i la Fanny) i hem anat a Zona piel, on han aconseguit convènce'm per a que em comprés unes botes i una bossa molt xula, també de pell.

He tornat cap a casa per preparar-me per a l'última classe. Han vingut uns alumnes de comunicació, que porten la revista i la ràdio de la UDL i m'han estat preguntant i fent fotos per fer una crònica pels mitjans de comunicació de la universitat.

Finalment, s'ha acabat el curs i hem fet el lliurament de reconeixements. Un dels alumnes (no recordo el nom), m'ha donat el meu reconeixement després d'unes paraules que quasi m'han fet posar vermella. Realment, crec que el curs els ha agradat. Quasi tots s'han volgut fer fotos amb mi. Si me les envien, les penjaré.

La Verónica i l'Angélica també es queden cada una amb un ninusaure meu...

Hem anat a dinar una amanida, per fer un àpat lleuger... però, és clar, aquí no hi ha cap àpat lleuger (ni dolent). I ens hem demanat una aigua de jamaica que jo crec que devia fer mig litre!

Demà, si el temps acompanya, sortirem a esmorzar a un turó amb bona vista prop de León. I d'allà a la festa del fill de la Fanny. I d'allà a l'aeroport... o sigui que, si és que escric crònica de demà, serà quan ja s'hagi acabat.

L'enyorament m'atrapa, com sempre, abans d'acabar una aventura. Aviat, per terres catalanes, tot quedarà enrera, però els records, les fotos (i el blog) sempre quedaran amb mi.

Ara toca tancar maletes i preparar-me pel dia de demà...

dijous, 12 d’agost de 2010

I 100!

Aquest és l'escarbat número 100 fotografiat en aquests dies a Mèxic.

Evidentment, n'he vist molts més.

La pregunta que em faig ara és: en fotografiará més o no?

Qui ho sap!

Dijous 12 d'agost - Querétaro i camarones

Aquest matí en Ricardo m'ha passat a buscar, hem recollit l'Olga i hem anat a Querétaro.

Ens ha fet bon dia i, bàsicament, hem passejat pel centre de la ciutat, que manté molts dels edificis colonials de colors terosos i patis espectaculars.

En Ricardo venia ben preparat i, com sempre, ha estat un guia excel·lent. Ell, tan seriós aparentment (però no us deixeu enganyar!) m'ha explicat detalls tant de la independència com de la revolució, quins van ser els personatges més importants i, esquemàticament, com va anar tot. I tant ell com l'Olga han pres paciència quan jo entrava en les botigues de regals i artesanies (d'on n'he sortit de totes amb les mans buides).

Hem pogut veure una exposició de granotes ben curiosa. Recordeu aquella de les vaques que va voltar mig món? Vaques que eren totes iguals però decorades diferents... doncs aquí han fet el mateix però amb granotes.

Hem fet visita a un convent franciscà (té uns arbres que fan espines en forma de creu... ho hem vist!) i hem anat a veure part de l'aqueducte que encara es manté en peu i que portava l'aigua a la ciutat.

Querétaro és bonic... però em va agradar més Guanajuato!

Hem fet una mica de pluja d'idees i hem decidit anar a dinar camarones (en general, marisc i peix) a Salamanca, a un lloc que l'Olga coneix, ambientat com si fóssim a la platja, amb un menjar excel·lent. Ruth, ja he tastat el cóctel de camarón!

També se m'ha ocurregut menjar un tros de chile així, tal com raja... i redimontris si m'ha picat! I us puc ben dir que tots aquests dies m'he posat picant a tot arreu, però res com això, m'he ben enxilat!

La tornada se'ns ha fet llarga i hem fet plans per aquestes menys de 48 hores que em queden a Mèxic, ja us els aniré explicant a mesura que es compleixin.

Hem passat per casa de l'Olga i he pogut tenir el plaer (breu) de conèixer la seva filla Brenda. Definitivament, crec que s'entendrien amb l'Alba.

dimecres, 11 d’agost de 2010

Dimecres 11 d'agost - tanquem un curs

Doncs sí, avui hem acabat amb les sessions del Seminari de gestió de projectes multimèdia.

Els he preguntat als alumnes si els ha estat útil i si era el que esperaven i han dit que sí. Oi que són un encant?

A banda del lliurament de certificats, ens hem cruspit un bon pastís i gelats que han portat l'Olga i l'Erika.


Quan hem acabat ens hem assegut un moment al vestíbul del plantel Paraisos i hem vist passar gent que ja conec, pels cursos o per altres coses. Se m'ha acudit pensar que aquestes cares amb el temps s'aniran desdibuixant  i que no recordaré gaires dels pocs noms que he pogut fixar en la memòria.

Per fi l'Erika m'ha passat les fotos que em va fer el primer dia del Taller de weblogs, aquí en penjo un parell.
Demà toca marxar d'hora cap a Querétaro, amb l'Olga i en Ricardo.

Ja he començat a fer les maletes i crec que m'hi cabrà tot en les mateixes que duia. Els ninusaures es queden aquí, i el material que ha sobrat, en mans de l'Olga, ja veurem en què es transformarà.