Dissabte 14 d'agost - últim dia i marxa cap a casa

Escric dimecres 18 d'agost, abans d'anar al concert dels meus nebots que toquen a les festes de Gràcia amb Stukat del Bolet. Deia, doncs, que transcric (i refaig, com sempre) el que vaig anar escrivint durant el viatge de León cap a casa...

Dissabte 14 d'agost - 18.55 h - Aeroport de León

Ara sí, ja he facturat l'equipatge que genitlment l'Olga m'ha acabat d'acomodar Torno una mica més carregada del que vaig marxar, amb més coses de les que comptava.

Aquest matí he fet el meu comiat a León (per aquesta vegada), primer passejant fins al centre i tornant amb l'oruga (últim viatge!) i després amb l'Olga, que hem anat al Cubilete, un turonet que està just al centre geogràfic de Mèxic. All¡a dalt hi haun Crist gros-gros, turistes de tota mena i un munt de llocs per menjar arrengleradets a les vores del camí empedrat. Hem esmorzat a ca la tia Vicky uns guisadets amb tortilles fetes amb blat de moro negre. Hem gaudit d'una vista magnífica, sota unes gotes i un cel força ennuvolat.

De baixada hem parlat de possibles plans de futur per a la col·laboració UDL - UVic, que pinten bé però que caldrà treballar un projecte amb cara i ulls, a veure què podem aconseguir.

Tornant d'allà hem passat a buscar una maleta que l'Olga m'ha ofert per refer l'equipatge que jo havia fet (puc facturar 2 bultos de 23 kg cada un) i hem anat a una lavanderia a veure quan pesaven. Encara hem hagut de tornar a casa de l'Olga a buscar-ne una altra, però al final ho hem aconseguit.

Llavors sí, hem anat a la festa de presentació de 3 anys del fill de la Fanny. Tot molt familiar i el menjar, no podria ser d'una altra manera, boníssim.
Un últim tequila, compres d'última hora (les flors de jamaica de la Ruth!) i cap a l'aeroport.

Al final he facturat 24+22 kg, però no m'han posat cap problema. M'he canviat de roba i he repetit, per enèsima vegada a l'Olga, que me la pasé muy pero que muy bien i que moltes gràcies.

22.15 h - avió León a DF
Encara no hem sortit, però ja som a l'avió. De moment, una hora de retard sota la pluja amb un cel força negre.
Finalment no he donat el telèfon de Castell a l'Olga per a que els avisi que demà diumenge arribo més tard del que els vaig dir (50 minuts més) i per tant no els podrà avisar. Jo ha ho sabia això que l'avió del DF a BCN sortia més tard, però no hi he pensat fins que entràvem a l'aeroport de León. Miraré de connectar-me via internet al DF. O també puc enviar un sms, a veure si l'Àngels o l'Óscar el reben i s'estalvien quasi una hora més d'espera del que és necessari.

A la sala d'espera per a embarcar a León he començat a parlar amb un senyor molt atent, que viu al DF però ve a fer unes classes a la Universitat de Guanajuato una vegada a la setmana. De primer li he preguntat perquè no entenia res del que deien per megafonia i com sempre que faig una cosa nova, estava insegura de què calia o quan calia fer-ho. Mica en mica ens hem anat agafant una mica més de confiança i entre la seva experiència i el meu neguit hem creat un petit lligam que ha fet que compartíssim experiències d'altres viatges i la seva capelina sota la pluja per entrar a l'avió. Tot un encant, gràcies!

22.20 h - avió DF a Barcelona
I quan penses que acaba una aventura... evidentment, en comença una altra!

A l'avió León-DF la meva companya de l'esquerra ha resultat ser també un altre personatge encantador. Hem xerrat, ella va a Brasil a veure la seva filla i la seva neta d'un any i mig que viuen allà, i amb qui es connecten per skype (potser ha estat la primera àvia que fa canguros virtuals!). Quan hem baixat, s'ha esperat a que em donessin l'equipatge de mà que no havia pogut pujar a l'avió perquè és ben petit, aquest trasto, i m'ha acompanyat a fer el trànsit fins que hem sabut on havíem d'embarcar cadascuna. Ens hem separat: jo he anat a intentar-me connectar (a canvi d'un capuccino de l'Strarbucks, que no he aconseguit) i ella a anat al Duty free... i ens hem tornat a trobar! Intercanvi d'e-mails: si torno a León he promès escriure-la. Me n'enrecordaré?

Quan he arribat a la porta 60 (la meva), ja quasi tothom havia passat, o sigui que l'abordatge ha estat ràpid i tranquil, però no he tingut més temps de fer res al llarg del meu trànsit pel DF.

Ara són les 10.20 h i ja sóc a l'avió de DF a Barcelona. Sembla que no viatjarà ningú al meu costat! O sigui que tinc finestra i passadís, dos seients per sencerets per a mi... per tant el dormir serà més fàcil.
Per vosaltres que sou a Catalunya, ja són les 5.20 h de la matinada. Arribo, finalment i teòrica, a les 5 de la vostra tarda. Més d'onze hores de vol. Confio en l'efectivitat dels sms que he enviat...

6.37 h, hora mexicana, encara
Nit intermitent, sempre amb la intenció dels ulls tancats i la flassada sobre (trobo que dins dels avions sempre fa fred). jem sopat i he vist una de les dues pelis que ens oferiran. Com era d'esperar, no pas massa bona.

La resta del temps fins ara, buscant una bona posició per descansar. Realment no tenir a ningú al costat m'ha anat molt bé. M'acabo de despertar i recordo el que estava somniant...

En algun moment de les últimes hores hem hagut de creuar-nos amb la sortida de sol. Ara, malgrat moltes finestres encara baixades, podem veure la claror i fora. I xafardejo una mica la catifa de núvols que hi ha sota nostre.

8.54 h, segueixo amb hora mexicana
El camp de núvols s'ha esclarissat i ara tenen aquestes formes de trossos esparracats de cotó fluix. Suposo que estem travessant la península, però no identifico absolutament res.

Xulo, això sí. Camps, petits pobles, muntanyetes, carreteretes, rius...

De dimecres 18 d'agost, des de Cal Ros
Quan acaba un viatge?

Quan baixes de l'avió i et retrobes amb gent que has saludat quan hi entraves?

Quan truques per dir "ja sóc aquí, ara espero les maletes", mentre el teu nebot Andreu es pregunta si et reconeixerà després d'un mes de no veure't?

Quan has recollit les maletes i les has carregades en un carretó que llisca bé, amb el somrís a punt perquè saps que t'esperen a l'altre costat de la porta?

Quan finalment travesses la porta i et sents protagonista d'un espectacle, amb un públic que només té ulls per aquell que reconeix?

Quan veus l'alegria en els ulls dels que t'han vingut a buscar, criden, treuen la llengua o saluden amb la mà?

Quan finalment els abraces i reparteixes petons exterioritzant l'alegria que t'omple de retornar a ser entre ells?

Quan carregues les maletes al cotxe?

Quan... quan... quan s'acaba?

Sigui com sigui, s'acaba... i ja està (quasi) tot dit!