Dissabte 14 d'agost - últim dia i marxa cap a casa

Escric dimecres 18 d'agost, abans d'anar al concert dels meus nebots que toquen a les festes de Gràcia amb Stukat del Bolet. Deia, doncs, que transcric (i refaig, com sempre) el que vaig anar escrivint durant el viatge de León cap a casa...

Dissabte 14 d'agost - 18.55 h - Aeroport de León

Ara sí, ja he facturat l'equipatge que genitlment l'Olga m'ha acabat d'acomodar Torno una mica més carregada del que vaig marxar, amb més coses de les que comptava.

Aquest matí he fet el meu comiat a León (per aquesta vegada), primer passejant fins al centre i tornant amb l'oruga (últim viatge!) i després amb l'Olga, que hem anat al Cubilete, un turonet que està just al centre geogràfic de Mèxic. All¡a dalt hi haun Crist gros-gros, turistes de tota mena i un munt de llocs per menjar arrengleradets a les vores del camí empedrat. Hem esmorzat a ca la tia Vicky uns guisadets amb tortilles fetes amb blat de moro negre. Hem gaudit d'una vista magnífica, sota unes gotes i un cel força ennuvolat.

De baixada hem parlat de possibles plans de futur per a la col·laboració UDL - UVic, que pinten bé però que caldrà treballar un projecte amb cara i ulls, a veure què podem aconseguir.

Tornant d'allà hem passat a buscar una maleta que l'Olga m'ha ofert per refer l'equipatge que jo havia fet (puc facturar 2 bultos de 23 kg cada un) i hem anat a una lavanderia a veure quan pesaven. Encara hem hagut de tornar a casa de l'Olga a buscar-ne una altra, però al final ho hem aconseguit.

Llavors sí, hem anat a la festa de presentació de 3 anys del fill de la Fanny. Tot molt familiar i el menjar, no podria ser d'una altra manera, boníssim.
Un últim tequila, compres d'última hora (les flors de jamaica de la Ruth!) i cap a l'aeroport.

Al final he facturat 24+22 kg, però no m'han posat cap problema. M'he canviat de roba i he repetit, per enèsima vegada a l'Olga, que me la pasé muy pero que muy bien i que moltes gràcies.

22.15 h - avió León a DF
Encara no hem sortit, però ja som a l'avió. De moment, una hora de retard sota la pluja amb un cel força negre.
Finalment no he donat el telèfon de Castell a l'Olga per a que els avisi que demà diumenge arribo més tard del que els vaig dir (50 minuts més) i per tant no els podrà avisar. Jo ha ho sabia això que l'avió del DF a BCN sortia més tard, però no hi he pensat fins que entràvem a l'aeroport de León. Miraré de connectar-me via internet al DF. O també puc enviar un sms, a veure si l'Àngels o l'Óscar el reben i s'estalvien quasi una hora més d'espera del que és necessari.

A la sala d'espera per a embarcar a León he començat a parlar amb un senyor molt atent, que viu al DF però ve a fer unes classes a la Universitat de Guanajuato una vegada a la setmana. De primer li he preguntat perquè no entenia res del que deien per megafonia i com sempre que faig una cosa nova, estava insegura de què calia o quan calia fer-ho. Mica en mica ens hem anat agafant una mica més de confiança i entre la seva experiència i el meu neguit hem creat un petit lligam que ha fet que compartíssim experiències d'altres viatges i la seva capelina sota la pluja per entrar a l'avió. Tot un encant, gràcies!

22.20 h - avió DF a Barcelona
I quan penses que acaba una aventura... evidentment, en comença una altra!

A l'avió León-DF la meva companya de l'esquerra ha resultat ser també un altre personatge encantador. Hem xerrat, ella va a Brasil a veure la seva filla i la seva neta d'un any i mig que viuen allà, i amb qui es connecten per skype (potser ha estat la primera àvia que fa canguros virtuals!). Quan hem baixat, s'ha esperat a que em donessin l'equipatge de mà que no havia pogut pujar a l'avió perquè és ben petit, aquest trasto, i m'ha acompanyat a fer el trànsit fins que hem sabut on havíem d'embarcar cadascuna. Ens hem separat: jo he anat a intentar-me connectar (a canvi d'un capuccino de l'Strarbucks, que no he aconseguit) i ella a anat al Duty free... i ens hem tornat a trobar! Intercanvi d'e-mails: si torno a León he promès escriure-la. Me n'enrecordaré?

Quan he arribat a la porta 60 (la meva), ja quasi tothom havia passat, o sigui que l'abordatge ha estat ràpid i tranquil, però no he tingut més temps de fer res al llarg del meu trànsit pel DF.

Ara són les 10.20 h i ja sóc a l'avió de DF a Barcelona. Sembla que no viatjarà ningú al meu costat! O sigui que tinc finestra i passadís, dos seients per sencerets per a mi... per tant el dormir serà més fàcil.
Per vosaltres que sou a Catalunya, ja són les 5.20 h de la matinada. Arribo, finalment i teòrica, a les 5 de la vostra tarda. Més d'onze hores de vol. Confio en l'efectivitat dels sms que he enviat...

6.37 h, hora mexicana, encara
Nit intermitent, sempre amb la intenció dels ulls tancats i la flassada sobre (trobo que dins dels avions sempre fa fred). jem sopat i he vist una de les dues pelis que ens oferiran. Com era d'esperar, no pas massa bona.

La resta del temps fins ara, buscant una bona posició per descansar. Realment no tenir a ningú al costat m'ha anat molt bé. M'acabo de despertar i recordo el que estava somniant...

En algun moment de les últimes hores hem hagut de creuar-nos amb la sortida de sol. Ara, malgrat moltes finestres encara baixades, podem veure la claror i fora. I xafardejo una mica la catifa de núvols que hi ha sota nostre.

8.54 h, segueixo amb hora mexicana
El camp de núvols s'ha esclarissat i ara tenen aquestes formes de trossos esparracats de cotó fluix. Suposo que estem travessant la península, però no identifico absolutament res.

Xulo, això sí. Camps, petits pobles, muntanyetes, carreteretes, rius...

De dimecres 18 d'agost, des de Cal Ros
Quan acaba un viatge?

Quan baixes de l'avió i et retrobes amb gent que has saludat quan hi entraves?

Quan truques per dir "ja sóc aquí, ara espero les maletes", mentre el teu nebot Andreu es pregunta si et reconeixerà després d'un mes de no veure't?

Quan has recollit les maletes i les has carregades en un carretó que llisca bé, amb el somrís a punt perquè saps que t'esperen a l'altre costat de la porta?

Quan finalment travesses la porta i et sents protagonista d'un espectacle, amb un públic que només té ulls per aquell que reconeix?

Quan veus l'alegria en els ulls dels que t'han vingut a buscar, criden, treuen la llengua o saluden amb la mà?

Quan finalment els abraces i reparteixes petons exterioritzant l'alegria que t'omple de retornar a ser entre ells?

Quan carregues les maletes al cotxe?

Quan... quan... quan s'acaba?

Sigui com sigui, s'acaba... i ja està (quasi) tot dit!

Prèvia al final del viatge

Sé que dec al blog i a toooots els seus seguidors la crònica del final del viatge a Mèxic d'enguany.

Però els compromisos familiars, socials i, vaja, en general personals, no m'han permès encara posar-m'hi.

Sapigueu que ja sóc a la meva terra i que estic molt i molt bé, contenta de ser aquí i ja superada la nostàlgia de la marxa de Mèxic, de les coses i la gent, que es queden enrera, sinó amb mi...

Aviat us arribaran, si és que realment les espereu, les notícies de com ha acabat tot. Tot i que, com deia Asimov a Fins i tot els Déus... "no hi ha finals feliços en les històries, només moments d'impàs..." (no recordo exactament la cita, l'hauré de buscar!)

Uiiii!

D'ahir em vaig de deixar de dir una cosa ben important.

Com que aquí em tracten tan i taaaan bé, no paren de dir que què més vull... doncs els vaig agafar la paraula i, la fantàstica i meravellosa Fanny, la dona dels impossibles, em va aconseguir, per a que no ho hagués d'anar a buscar jo, uns caballitos (els gotets allargats amb els que es prenen el tequila), paper picat (amb el que guarneixen les cases/restaurants mexicans per a les festes), un joc de la loteria mexicana i llavors de blat de moro no transgènics ni tractats (encàrrec especial de l'Inda i que em sembla que ha fet ballar bastant el cap de la Fanny).

Moltes gràcies!!!

Divendres 13 d'agost - últim dia sencer a León

El dia ha començat amb una trucada a Castell, on he pogut ultimar detalls amb l'Àngels, parlar amb l'Andreu (10 segons...) i amb els pares i acomiadar-me de la Leonor, que si no ara, aviat ja serà de tornada cap a casa seva.

Cap a quarts de deu m'ha passat a buscar l'Olga i hem anat a esmorzar quesadillas i gorditas amb diferents guisats, en un lloc que ens va explicar en Ricardo i que era molt i molt bo.

Després hem anat a firar-me un parell de pantalons més (és que estan mooooolt bé de preu!) i hem passat per les oficines de formació internacional, on m'he pogut acomiadar d'en Ricardo, la Tere (una alumna del seminari que resulta que és la seva mare), l'Arturo-vicerector i  Don Arturo-rector. A tots ells els he fet arribar ninusaures per a que em recordin.

Finalment, hem tornat a sortir (amb l'Olga i la Fanny) i hem anat a Zona piel, on han aconseguit convènce'm per a que em comprés unes botes i una bossa molt xula, també de pell.

He tornat cap a casa per preparar-me per a l'última classe. Han vingut uns alumnes de comunicació, que porten la revista i la ràdio de la UDL i m'han estat preguntant i fent fotos per fer una crònica pels mitjans de comunicació de la universitat.

Finalment, s'ha acabat el curs i hem fet el lliurament de reconeixements. Un dels alumnes (no recordo el nom), m'ha donat el meu reconeixement després d'unes paraules que quasi m'han fet posar vermella. Realment, crec que el curs els ha agradat. Quasi tots s'han volgut fer fotos amb mi. Si me les envien, les penjaré.

La Verónica i l'Angélica també es queden cada una amb un ninusaure meu...

Hem anat a dinar una amanida, per fer un àpat lleuger... però, és clar, aquí no hi ha cap àpat lleuger (ni dolent). I ens hem demanat una aigua de jamaica que jo crec que devia fer mig litre!

Demà, si el temps acompanya, sortirem a esmorzar a un turó amb bona vista prop de León. I d'allà a la festa del fill de la Fanny. I d'allà a l'aeroport... o sigui que, si és que escric crònica de demà, serà quan ja s'hagi acabat.

L'enyorament m'atrapa, com sempre, abans d'acabar una aventura. Aviat, per terres catalanes, tot quedarà enrera, però els records, les fotos (i el blog) sempre quedaran amb mi.

Ara toca tancar maletes i preparar-me pel dia de demà...

I 100!

Aquest és l'escarbat número 100 fotografiat en aquests dies a Mèxic.

Evidentment, n'he vist molts més.

La pregunta que em faig ara és: en fotografiará més o no?

Qui ho sap!

Dijous 12 d'agost - Querétaro i camarones

Aquest matí en Ricardo m'ha passat a buscar, hem recollit l'Olga i hem anat a Querétaro.

Ens ha fet bon dia i, bàsicament, hem passejat pel centre de la ciutat, que manté molts dels edificis colonials de colors terosos i patis espectaculars.

En Ricardo venia ben preparat i, com sempre, ha estat un guia excel·lent. Ell, tan seriós aparentment (però no us deixeu enganyar!) m'ha explicat detalls tant de la independència com de la revolució, quins van ser els personatges més importants i, esquemàticament, com va anar tot. I tant ell com l'Olga han pres paciència quan jo entrava en les botigues de regals i artesanies (d'on n'he sortit de totes amb les mans buides).

Hem pogut veure una exposició de granotes ben curiosa. Recordeu aquella de les vaques que va voltar mig món? Vaques que eren totes iguals però decorades diferents... doncs aquí han fet el mateix però amb granotes.

Hem fet visita a un convent franciscà (té uns arbres que fan espines en forma de creu... ho hem vist!) i hem anat a veure part de l'aqueducte que encara es manté en peu i que portava l'aigua a la ciutat.

Querétaro és bonic... però em va agradar més Guanajuato!

Hem fet una mica de pluja d'idees i hem decidit anar a dinar camarones (en general, marisc i peix) a Salamanca, a un lloc que l'Olga coneix, ambientat com si fóssim a la platja, amb un menjar excel·lent. Ruth, ja he tastat el cóctel de camarón!

També se m'ha ocurregut menjar un tros de chile així, tal com raja... i redimontris si m'ha picat! I us puc ben dir que tots aquests dies m'he posat picant a tot arreu, però res com això, m'he ben enxilat!

La tornada se'ns ha fet llarga i hem fet plans per aquestes menys de 48 hores que em queden a Mèxic, ja us els aniré explicant a mesura que es compleixin.

Hem passat per casa de l'Olga i he pogut tenir el plaer (breu) de conèixer la seva filla Brenda. Definitivament, crec que s'entendrien amb l'Alba.

Dimecres 11 d'agost - tanquem un curs

Doncs sí, avui hem acabat amb les sessions del Seminari de gestió de projectes multimèdia.

Els he preguntat als alumnes si els ha estat útil i si era el que esperaven i han dit que sí. Oi que són un encant?

A banda del lliurament de certificats, ens hem cruspit un bon pastís i gelats que han portat l'Olga i l'Erika.


Quan hem acabat ens hem assegut un moment al vestíbul del plantel Paraisos i hem vist passar gent que ja conec, pels cursos o per altres coses. Se m'ha acudit pensar que aquestes cares amb el temps s'aniran desdibuixant  i que no recordaré gaires dels pocs noms que he pogut fixar en la memòria.

Per fi l'Erika m'ha passat les fotos que em va fer el primer dia del Taller de weblogs, aquí en penjo un parell.
Demà toca marxar d'hora cap a Querétaro, amb l'Olga i en Ricardo.

Ja he començat a fer les maletes i crec que m'hi cabrà tot en les mateixes que duia. Els ninusaures es queden aquí, i el material que ha sobrat, en mans de l'Olga, ja veurem en què es transformarà.

Dimarts 10 d'agost - bicentenari i panteón

Ahir dimarts al matí vaig anar a la UDL a passar unes enquestes a alumnes de comunicació per a una investigació de la UVic. Em va acompanyar la Verónica, la directora dels estudis de disseny, a qui tinc com alumna en els dos cursos que faig aquí.

Cap a quarts d'onze l'Olga i l'Erika (que, per cert, marxa demà cap a Canadà, a acompanyar uns estudiants que hi van a fer una estada d'estudis)em van passar a buscar i vam anar visitar el muntatge que han fet a Silao (prop de León) per a commemorar el bicentenari de la independència de Mèxic.

És tot un recinte firal, amb diferents pabellons, espais per a jocs, xiringuitos per menjar i comprar records, un escenari on fan espectacles als vespres... vaja, una passada!

Totes tres ens vam firar unes samarretes de la selecció mexicana i, de fet, només vam poder visitar un pabelló (i encara perquè l'Olga i l'Erika van aconseguir colar-nos davant de més de cent persones.

Les instal·lacions són realment impressionants!

Vam anar a "dinar" al Panteón taurino amb la Fanny i en Ricardo, un local ambientat en una plaça de toros, amb moltes i moltes fotos de toreros... i també amb algun toro. No va ser ben bé un dinar, perquè pagues la beguda i et porten botana, molt bona i en quantitat, això sí.

Allà vaig tenir ocasió de repartir els ninusaures que he fet aquests dies i ja estan acabats entre els quatre fantàstics de l'oficina de formació internacional. Cadascú va triar els seus.

Em van obligar a fer certes fotos que no hagués volgut. Com els explico això als de Catalunya?, anava dient jo... però no em feien ni cas!

Diumenge 8 d'agost - més Tixtla

Diumenge al matí vam anar a esmorzar a un xiringuitu del mercat, a ca la señora Tere. És ben conegut i ben bo: tamales, tostadas, quesadillas, chalupas... tot asseguts en tamborets de plàstic sota uns toldos que semblen improvisats, terra enfangat per la pluja...

Després vam anar al mercat d'artesanies i ens vam trobar amb l'Adrián, un personatge ben curiós, ballador, historiador, etnògraf... en tot cas, recollidor te tota una sèrie d'evidències del passat històric de Tixtla. Casa seva és com un museu, fotografies antigues, peces de ceràmica, escultures, un jardí porxat al mig, no molt gran però ben atapeït, del qual vam poder menjar "lima real", una fuita semblant a una llimona, molt més gran, més dolça i no gaire sucosa.

Vam trobar-nos amb uns balladors al carrer i els vam filmar:

Abans de dinar vam passar a visitar un taller d'alfareros i en Fernando i la Nayeli es van firar. Cal dir que el dinar va ser boníssim?

A mitja tarda tornar a anar a La Libélula, el cafè del germà de la Nayeli. Vam estar recollint llimones amb la canalla, vaig conèixer més família de la Nayeli i ens vam pendre un últim cafè amb un pastís més que deliciós (formatge i melmelada de noséquè)... i pa dolç que el pare de la Nayeli havia portat... i xocolata (espessa i dolça, artesanal) i... vaja, que vam quedar ben tips altra vegada.

Finalment, just abans de pujar al cotxe de tornada, ens podem fer una foto tots sis.

Al cotxe (tres hores mínim) vam fer algunes fotos fent ganyotes i finalment, tots qui més qui menys (excepte el conductor!) ens vam deixar seduir per la son.

Ja al DF, un últim comiat a casa dels Nava i en Fernando em va portar a l'estació d'autobusos. Vaig arribar a les 6 del matí, orguga i cap a casa.

Ara, que escric aquestes línies, ja va sent hora d'anar a dormir.

D'avui us explico poca cosa: he parlat amb els pares al matí, he escrit tot el que hem fet el cap de setmana, he acabat (encara em falta una mica!) uns ninusaures per demà regalar-los als de l'oficina d'internacional (que anem a dinar junts), he fet una classe intensa i poca cosa més...

Ara plou, ha fet una tempesta que ha entrat aigua per tot arreu. Ja s'assecarà.

Dissabte 7 d'agost - del DF a Tixtla

(continuo transcrivint, ara l'escrit és de diumente 8 d'agost al matí...)

M'acabo de dutxar a l'hotel que ens ha acollit aquesta última nit a Tixtla, estat de Guerrero, després de veure com es despertava aquesta petita ciutat, en especial el mercat.

El viatge de León a DF se'm va fer curt. Tot i que no vaig viatjar en una línia tan còmoda com quan vaig anar a Cuernavaca, vaig dormir si fa no fa igual.

Com que no havíem previst com ens trobaríem a la central d'autobusos de Mèxic nord, jo em vaig esperar i en Fernando també. Finalment em va trucar al "celular" i ens vam fer una forta abraçada.

Em va portar amb cotxe fina a la seva acollidora casa on ja ens esperaven la Nayeli (la dona d'enn Fernando), l'Eratzin, la Yuyani i la Imagosba (els seus tres fills). Vam prendre un cafè,, vam menjar tomàquet (del seu hort salvatge enmig de la ciutat) amb formatge fresc i albergínies fregides mentre els ulls dels nens (i els meus també) s'anaven despertant.

Vam carregar-nos tots al cotxe i vam posar rumb a l'estat de Guerrero. Ja m'ho havien dit que hi hauria aquesta possibilitat, però el cert és que ni m'havia quedat clar ni sabia que estava a uns 300 km del DF. Però ara, diumenge a 3/4 de 9 del matí, us puc ben dir que ha valgut la pena. I encara no s'ha acabat!

Dissabte, doncs, vam fer una parada a mig camí, prop de Cuernavaca per esmorzar enchiladas verdes, amb molr, flautes, quedadillas, mixcote... al costat d'una paret que reprodueix la majoria de les cartes d'un joc que en diuen la loteria i és un bingo-quina amb cartes que tenen figures.

Tiixla és, a més de la ciutat natal de Vicente Guerrero, un dels ideòlegs de la independència (que no de la revolució) mexicana, allà on va néixer la mare de la Nayeli, pel que coneix molt bé la ciutat i la gent.

Ens vam instal·lar a l'hotel (des d'on escric, habitació 8, llit doble, massa gran per a mi sola) i vam sortir a passejar.

Com que el 9 d'agost és l'aniversari del naixement d'en Guerrero, aquests dies són les festes cíviques de la ciutat i hi ha diferents actes per celebrar-ho.

De primer amb la Nayeli ens vam arribar a un lloc on feien "toros", però no dels de banderola, capa i espasa, sinó més tipus rodeo, de muntar-hos i enllaçar-los.

Després vam recuperar la resta de la família i vam arribar-nos al centre. Passegem pel mercat d'artesanies (em firo unes arrecades que, finalment, em regala la Nayeli), trobem una exposició de fotografies antigues de Tixtla que desperten vivament l'interès de la Nayeli, prenen unes aigües de gustos (la meva de pinya colada) dins d'unes bosses de plàstic amb una canya, així ho fan a Mèxic!) i anem a la inauguració d'una exposició d'artistes locals que donen les seves obres per aconseguir fons per a mantenir el medi ambient.Allà ens trobem amb el pare de la Nayeli, la seva nòvia i els fills d'aquesta. Després de la inauguració ens ofereixen unes chalupas boníssimes, una mica de mezcal i també rompope. A mitja celebració, encara amb una mica de sol, plovisqueja i surt l'arc de sant Martí.

Amb els Nava em sento en família, els nens em recorden molt als meus nebots de santa Anna i m'hi trobo molt i molt bé. Fins i tot ho parlo amb la Nayeli i en Fernando, que l'Eratzin s'assembla a en Joan i la Yuyani a l'Alba (tant físicament com de caràcter). Acaben fent la broma que la Imagosba podria passar per en Genís. Com que ens falta l'Eloi, dic que jo puc fer aquest paper. Si a això hi afegim que en Fernando podria fer de Francesc i la Nayeli de Montserrat, ja tenim els Panxitos a Mèxic una altra vegada!

M'agrada estar amb ells, disfruto dels detall gentils del guapo Eratzin, de la interessant i enginyosa conversa de l'encantadora i tendra Yuyani, de l'espontaneïtat de la vital Imagosba.

Sortint de l'exposició ens arribem a la plaça on fan un fandango. Com que és d'una escola (o una cosa així), els músics i els balladors són molt joves. L'Eratzin s'atreveix amb una parell de balls i d'allà una de les noies marxa amb el seu telèfon i el seu e-mail. Heus aquí una mostra de l'iguano Eratzin (ell surt a la segona part del vídeo):

Tornem al mercat d'artesanies i la Yuyani aconseguei una pera-caixa lacada magnífica i jo em compro, finalment, un barret.

Passem per una fleca, per dir-ho d'alguna manera, on avui pasten i fan pa. Tenen un forn gran de llenya (Inda, com haguessis disfrutat de veure això!) i fan un munt diferents de tipus de pa, pastissets...

I, per acabar el dia, anem a La Libélula, un cafè que tenen l'Edgar (germà de la Nayeli) i la seva dona als baixos i jardí de casa seva, en la que ofereixen cafès, batuts i coses d'aquestes, a més d'un munt de pastissos diferents que fan ells mateixos.

Riem, bevem, mengem i ens fem fotos... i veiem l'ecografia del tercer fill que esperen els mestressos.

Ara, diumenge al matí, m'he llevat abans per anar a cremar una mica tot el que vam menjar ahir, perquè d'aquí a una estona toca esmorzar. He passejat, doncs, he fet fotos als vochos que he trobat i he vist com es vestia el mercat. Tenen unes parades de flors ben boniques i fruites i verdures... Hi ha una part oberta al carrer, amb els productes arran de terra, i una altra de coberta, enmig d'un laberint que ha cerscut sobre una part de la plaça.

Ara sóc, ja ho he dit abans, a l'hotel, esperant que aquesta família es llevi... Nava, on sou, que ja tinc gana!

Divendres 6 d'agost, matinada del 7...

...perquè són tres quarts d'una.
(transcric -i alhora refaig, com sempre- del que vaig escriure en la llibreta de mà)

El viatge al DF comença amb un taxista que em volia cobrar 80 pesos pel mateix trajecte pel qual la setmana passada vaig pagar 40. Al final ho hem deixat en 60. A l'andana que havia d'anar de la central camionera encara hi havia l'anterior autocar del meu, que anava carregant gent. M'hi he acostat i m'han dit que el meu era el següent. He sortit i he tornat a entrar a la sala d'espera. Per aquells que tenen un autobús més d'èlit hi ha una sala especial, més còmoda, amb TV i serveis que no cal pagar (en teoria, perquè a Cuernavaca estaven tancats). Aquí no ho he provat, de fet vinc directa de casa. Abans de marxar m'he estirat una estona perquè, fet i fet, el viatge tampoc és tan llarg. A veure què m'hauran preparat els Nava...

Total, que ara estic mig adormida i un xic nerviosa perquè no sé com anirà tot plegat. Estreno els livais (levis, vaja) que m'he comprat aquest matí, però finalment no m'he decidit a agafar la jaqueta de pell nova. Tot i que l'Olga m'ha insistit que és de tot portar, me la sento tan diferent... mira, m'ha fet cosa. Els pantalons, que em van llargs (estrany?) me'ls he arromangat, però les quatre gires no queden gens bé.

Ara sembla que el meu bus ja està apunt. Tot i que encara falta mitja hora per marxar, si m'hi volen ja podré començar a descansar.

Divendres 6 d'agost - pell, pell i guacamaies

Aquest matí l'Olga m'ha portat a la Zona Piel, tal i com li havia demanat, i he sortit d'allà amb dues jaquetes (les dues per a mi), una nova cartera per les peles i la documentació, un cinturó i més i més regals per vosaltres. Evidentment, molt més del que esperava.

Després hem anat a comprar tequila i també he sortit d'allà amb uns pantalons que no esperava.

I, finalment, per acabar el matí, ens hem menjat unes guacamaies, una cosa que fan aquí que és boníssima: un panet (tipus viena) amb chicharrón (crestes de porc) i una salsa que, l'Olga molt prudentment ha demanat que no fos de la picant. Un chicharrón amb salsa per acabar ha demostrat a la meva boca que la salsa sí picava...

 

Us pot semblar que parlo massa del menjar, però és que aquí es menja a qualsevol hora i a qualsevol lloc.

Després de la classe de la tarda, caminada, fer maleteta pel cap de setmana, sopar, dibaguixar ninusaures fins que sigui l'hora de marxar... cap a Mèxic ciutat!

Fins dilluns, no hi haurà crònica, però espero que sigui sonada.

Dijous 5 d'agost - Guanajuato!!!

Doncs sí, finalment hem anat a Guanajuato! De camí cap allà (poc menys d'una hora de León) hem fet plans pels dies que em queden aquí i us puc ben assegurar que no em deixaran descansar gaire... ja us ho aniré explicant,,,

La primera agradable sorpresa és que ens ha acompanyat la Fanny. La segona és que Guanajuato, tot i que jo m'havien avisat, és xulíssim. Està en una vall i les cases, de colors terrosos, s'enfilen per la muntanya. Al centre, edificis històrics que destaquen i gent que passeja amunt i avall sense parar. És un lloc ben turístic, però no sé què té que m'ha fet sentir com a casa, en un poblet de la mediterrània, amb molta gent visitant però també una vida pròpia intensa.

Hem començat la visita pel mirador Pipila i hem tingut una imatge fantàstica de la ciutat. Allà l'Olga ens ha explicat el pla que tenia previst, les visites que faríem, el recorregut, on dinaríem... i m'ha pres la càmera de les mans "posa't allà, que et faig una foto", "ara així, ara amb la Fanny". Aquesta agosarada acció per part d'ella s'ha repetit en diferents racons de la ciutat, no m'ha deixat en pau! Ja veureu l'àlbum que acabo de penjar al blog, sort que sóc força fotogènica, no?, perquè avui hi ha un munt de fotos meves... i, estimat Ramon, no són totes... que n'he llençades unes quantes!

Al costat del mirador hi ha unes botigues d'artesanies, on ja he començat a recolectar aquelles coses que us penso portar de record de la meva estada a Mèxic d'enguany.

Del mirador hem baixat a la ciutat. Les principals comunicacións van sota la ciutat, en túnels subterrànis que la travessen i on passa una bona part de la vida de Guanajuato.

Hem complert força bé les nostres previsions. Hem visitat botigues d'artesanies molt boniques, d'altres més funcionals, hem entrat a una botiga de dolços (la Catrina) impressionant, hem passejat pel centre, el teatre, diferents esglésies, places boniques... i un munt de llocs que no recordo els noms tot i que l'Olga (que va estudiar aquí i, per tant, coneix bé la ciutat) ha anat explicant amb interès. Potser li  hauré de dir que em doni un cop de mà en el blog! Hem anat a la plaça on va començar el Festival Cervantino, que és un esdeveniment cultural molt important de la ciutat. També hem anat al mercat, com sempre, impressionant: colors, olors, gent...
Ja es feia tard i hem anat a dinar a un lloc "típicament mexicà"... i extraordinàriament bo i abundant! Hem quedat ben tipes i tot i així, encara ens hem permès el caprici d'unes postres.

Ben enyonyades hem fet una última visita a una de les mines (se n'havia tret or i plata, d'elles, i encara estan en ús) pel que és la carretera que rodeja la vall: una vista magnífica!  I encara he hagut de suportar una última sessió de fotos (no sabia que el tronc del nopal també tenia punxes!).

De tornada cap a León una aigua amb gas ha fet baixar el dinar...